La meva indignació

Aquest poema va dedicat a tots els indignats, tant els que van anar a les acampades com els que no.

Ha arribat l’hora
d’indignar-se amb el govern,
de prendre les regnes
del teu propi destí,
de trencar les cadenes
que et limiten mentalment,
de proposar-nos un
gran objectiu!!!

Ha arribat el moment
de trencar les seves normes
sacsejar-nos el jou de la llei
que ens manté esclavitzats
sota el domini de la burgesia
que s’aprofita de nosaltres
(polítics, banquers i grans empresaris).

Però ha arribat l’hora
de fer la revolució,
combatre la hipocresia
dels de dalt i ensorrar el poder!!!

Ragden

Mis visiones

Veo este mundo,
lo encuentro desolado,
todo lo que me rodea
se encuentra ya alienado
por las armas de esta sociedad
que todo lo han distorsionado
que hacen felicidad
de la ignorancia
de lo que realmente pasa,
con el fútbol para los hombres,
la Belén Esteban para las mujeres
y las estrellas del momento
para la juventud
abducen todo signo de inteligencia
en este mundo,
lesionan nuestras mentes
de manera irreparable
y si no fuera suficiente,
la acaban de rematar,
con la actual cultura de consumo de drogas
que alteran el cerebro
y te dejan vulnerable para
luego convertirte en un robot humano
sin pensamientos de ningún tipo
que solo obedece las órdenes del gran magnate
que está arriba moviendo los hilos de esta maldita sociedad,
y a la gente ya le da igual,
pues no tienen el espíritu necesario para cambiar esto.
Maldita sea, ¿Tendrá esto arreglo?

Ragden

Per què?

Aquí un altre poema... perdoneu si tiro tants dards emmetzinats, però algú els ha de tirar.

Per què? Per què?

Amb l’excusa de la crisi
ens van traient els drets
que tants anys hem necessitat
per poder-los tenir.

Els de la més alta esfera
viuen a costa nostra
despilfarren en fer festa
i ens espolien el què és nostre
i no ens deixen res,
per tenir una vida digna
i sense patir pobresa
que diuen que els commociona
però se’n riuen i la promocionen
amb els seus gestos (gestos)
però una altra part del problema
és que nosaltres som submisos
i qui ens ha de defensar ens deixa
encara més indefensos
el futbol, i la Belén Esteban
ens omplen la ment,
de porqueria.
Ens inactiven i ens tornen grisos.
Observo el que passa amb impotència,
em trobo cada vegada molt més indignat!

Ragden

Elegies a la terra

Aquest poema va dedicat a la meva terra natal... Catalunya. Espero que us agradi.

Aquesta gran terra
austera i muntanyosa
pintada amb quatre barres
sobre terra daurada

És un país petit
però d’un passat gloriós
amb una gran rauxa
que l’ha fet gran.

Em sento orgullós
de tenir sang catalana,
de pertànyer a una nació
que ha fet or de la misèria.

L’esplendor del Pirineu
que fa goig a l’hivern,
la sagrada Montserrat
regnada per la Moreneta.

Els grans vins del Priorat,
la delícia del paladar,
l’embotit de la Garrotxa
als meus ulls fa patxoca.

Grans terres catalanes,
que tanta glòria van tenir!
Orgullosament els peixos deien
“nosaltres portem les quatre barres”.

Però han vingut des de l’oest,
i pel nord t’han escapçat,
la teva riquesa han espoliat
i les ales t’han tallat.

Ragden

Mi mundo ideal.

Cada vez lo tengo más claro;
me iré al extranjero
donde haya más posibilidades
de obtener el éxito,
se valore el esfuerzo
y no las tonterías.
Dónde no haya constancia
de gente como Belén Esteban,
donde no se pueda vivir del cuento,
donde no haya corrupción
donde los jóvenes reivindiquen sus derechos
donde los políticos
estén al servicio del pueblo
y no al revés, que es lo que hay en mi país
donde el amiguismo sea penado
con el destierro,
y la cooperación y el esfuerzo sean la
clave del sistema.
Un lugar donde haya paz y libertad
la gente no se odie por triviales motivos
donde haya unos mínimos dignos
de vivir.
De cada uno según sus capacidades, y a cada uno
según sus necesidades.
Todos unidos por un mismo destino.
Sentimientos de hermandad entre distintos pueblos.
Sé que parece imposible, pero en realidad es factible.
Solo hace falta la fuerza de voluntad de cada uno de nosotros.
Dejemos nuestro opio suministrado por los gobiernos.
Y unámonos juntos por una misma causa.


Ragden

Homes-robot

Aquest poema parla
del lloc que més odio
però el què la burgesia
és el que més desitja

Un món ple de videocàmeres
vigilant per tot arreu.
El govern a les mans
de les grans corporacions,
i els ciutadans,
màquines sense pensaments
destinats a obeir al de dalt
sense drets, sense llibertats,
rentats de ment, adoctrinats
per a deixar-se vexar
controlats per càmeres i microxips
i sel·leccionats per ser submisos.
I si algú es rebel·la,
se’l carreguen sense miraments,
homes-robot al servei dels diners.

I desgraciadament, tot sembla indicar
que el nostre futur
serà una cosa com aquesta.
Ha arribat el moment
de parar-se a pensar,
replantejar la realitat
i lluitar fins al final.


Ragden

El dia a dia

Aquest és bastant més curt, però al menys té rima i les síl·labes concorden una mica

Cada dia quan em llevo
veig la boira a tot arreu.
Entre les masses em perdo
com paper en el correu

Ignorància hi ha al voltant
vivim com porcs satisfets
enlloc d’humans fets i drets
així el futur aigualiran

Ignorants feliços viuen
de que estan sent controlats
I empresaris s’aprofiten
I imposen les seves bondats

Com a titelles ens tracten
ens atrofien els drets
amb nostros diners es queden
I ens tiren tots els seu pets.


Ragden

Indignació feta poema

Quina merda d’Estat

Quina vergonya de societat

Ens porten endarrere

i ens tiren pel precipici

de la ignorància,

i amb una versió moderna

del panem et circenses

de l’Imperi romà

ens mantenen callats

i si algú es protesta

sempre està la policia

i a últimes l’exèrcit

per eliminar-lo del carrer

i silenciar a futurs protestants

els homes amb el futbol,

les dones amb la Esteban

i els adolescents amb les “estrelles”

efímeres, passatgeres

que només duren un parell d’anys

i així contínuament.

Ens oculten la realitat

en un món Disneyland

On tots són feliços

i mengen anissos

Així ens tenen submisos

Com porcs en una granja

amb l’única preocupació

d’estar satisfets.

Miro al voltant i vomito

ho trobo tot fastigós

deplorable i depriment

em venen ganes de plorar

o de tirar-me un tret

Et censuren mentalment

d’una forma massa subtil

perquè et donis comptes

del que t’estan fent

societat aquesta amb paraules

dos resumeixo: porcs satisfets

els antics grecs

ens dirien que som uns grans idiotes

esperit crític? Zero per cent.

I si el tens?

T’aïllen, et prenen per boig,

t’envien al manicomi, en el pitjor

cas et maten

no m’estranyaria que un futur

hi haguessin videocàmeres per tot arreu.

Ha arribat l’hora de fer la rebel•lió,

sortir tots al carrer,

intentar canviar el sistema;

no hi ha res a perdre

i molt a guanyar,

no ens hem de deixar humiliar

hem de dir PROU! Ara mateix.


Ragden

Decepción

Este lo escribí justo al volver de mis vacaciones de semana santa, en ese momento tenía algo de depresión mezclada con ira que no podía sacar por ningún sitio, así que, como resultado por desahogarme, me salió esto. Espero que os guste


Este mundo es una puta mierda

esto es lo que pienso ahora mientras escribo

siento como el aburrimiento me carcome por dentro

y salen a flote mis peores penas

Estoy rayado, no tengo ganas de hacer nada

¿Será por qué solo veo la parte dura de las cosas?

La melancolía me hace entrar las ganas de llorar

y ni siquiera se encontrar la razón de este mal.

Me veo en esta sociedad y es que me doy vergüenza

de estar en varios aspectos totalmente desfasado

especialmente cuando tengo que rodearme de pijos

hijos de papá y la burguesía, felices de la vida.

Con lo fácil que sería degollarse y poner fin

quiero intentar superar esto por mí mismo.

Endurecer mi corazón hasta ser un diamante

no ser débil y ser inmune a estos sentimientos.

Mucha gente se hubiera ya pegado un tiro

pero voy a ser más fuerte y me volveré de acero

abrazaré mi oscuridad y la haré mi aliada

y tendré éxito aunque sea a costa de los demás.


Ragden

Aquest món és un caos

Aquest món és un caos
creat pel capital
que fomenta tiranies
en la societat comercial.

Quan he desitjat
deixar de viure
tot per la crisi
de la burgesia feixista

Aixafem el poder
que manté aquest sistema
siguem Sòcrates insatisfets
i acabem amb el problema

Ens volen fer creure
que la vida és feliç
i mentre ens entretenen
els nostres drets van a parir

I de mentres, l’Església
exerceix control mental
de les masses que permeten
la destrucció dels drets socials

Aixecat, rebel·lat,
trenca les cadenes
que t’estan ofegant.

Allibera’t del teu opressor
ja ha arribat l’hora
d’organitzar la rebel·lió.


Ragden

Espero que us agradi

Sobre el blog

Bueno, este es mi primer post de este blog... simplemente aprovecharé para dar a conocer mis creaciones poéticas. Antes de todo darle las gracias a una amiga mía, que fue la que me sugirió que creara este blog... sobre mis creaciones, debo decir que serán de tinte crítico a esta sociedad, por lo que os pido que debatáis PACÍFICAMENTE (sin necesidad de insultos o amenazas) mis creaciones.Segundo, iré poniendo poemas en dos idiomas: castellano y catalán. Y tercero, las únicas reglas que sigo para componer un poema son las ortográficas y las gramaticales (o sea, en gran parte serán de verso y rima libres)

Bé, aquest és el meu primer post d'aquest bloc ... simplement aprofitaré per donar aconèixer les meves creacions poètiques. Abans de tot donar-li les gràcies a unaamiga meva, que va ser la que em va suggerir que creés aquest blog ... sobre les meves creacions, he de dir que seran de tint crític a aquesta societat, pel que usdemano que debatiu pacíficament (sense necessitat d'insults o amenaces) les meves creacions.Segon, aniré posant poemes en dos idiomes: castellà i català. I tercer, les úniques normes que segueixo per compondre un poema són les ortogràfiques i les gramaticals (o sigui, en gran part seran de vers i rima lliures).